El Blog del Penedès

Jo també sóc diferent

2009-04-30T10:13:00.003+02:00

Aquest any a la Taula d’Alcaldes de la nostra comarca s’ha obert el debat de les politiques socials dirigides a les persones amb discapacitat que viuen entre nosaltres.

Persones, que conformen un del col·lectius més fràgils de la nostra societat, persones que amb aquesta situació de crisis global esdevenen un grup de gran vulnerabilitat.

Com els municipis poden afavorir polítiques actives a la comarca per donar un lloc de rellevància a aquestes persones a la nostra societat? Com afavorir l’ inserció social pel treball en un moment de destrucció de llocs de feina?

Unes preguntes molt fàcils de fer, però amb respostes incertes, complicades de portar a la pràctica, amb respostes que han de sumar esforços, de trobar lloc d’encontre i de pacte, respostes poc polititzades pels agents polítics, respostes que hem de trobar plegats.

Un gran repte, hem d’encoratjar els Alcaldes, Regidors, professionals dels Serveis Socials, a les diferents Administracions, a les famílies, als veïns, als companys... Encoratjar-los per entendre, per ser entesos, a posar en comú necessitats, carències, a ser pro actius en la recerca de solucions, en l’ implicació de la societat civil, a marcar-nos objectius locals i territorials.

En definitiva Alcaldes us encoratgem a no tirar la tovallola en intentar oferir l’ igualtat d’oportunitats per a tothom, i en aquest moment especialment a les persones amb discapacitat, treballeu fins aconseguir-lo plenament.

Paroxisme

2009-02-08T11:49:00.003+01:00

Paroxisme, diuen que amb aquesta paraula es fa referència a l’exaltació extrema del afectes i les passions, conjunt de lletres que ens fan ballar el cap i l’ànima de moments intensos de la vida privada i dels moviments socials en els que ens podem veure immersos. Moments com els actuals, amb un entorn globalitzat i intercomunicat que ens fa patir una crisis que ens afecta local i individualment de formes molt diverses.

A casa nostra ens trobem amb aquesta situació inversemblant, que mentres uns es posicionen intensament en contra el desenvolupament i diversificació econòmica del nostre entorn, altres es desesperen en la seva lluita diària per sobreviure com a petits empresaris o treballadors que no volen perdre la seva feina.

Ara no ens trobem en millor situació que fa uns anys per prendre aquestes decisions importants al territori, però sense dubte aquesta realitat, crua i implacable, ens fa veure que es ben cert que les nostre necessitats primàries es veuen cobertes si hi ha feina, i que ens trobem en un territori on sense dubte l’agricultura no ens permet viure a tots, el sector industrial està poc diversificat i no és gaire competitiu (en clau de preu i amb la competència dels mercats emergents) , la nostra oportunitat al sector serveis pot ser la clau de volta per la nostra terra, on la seva situació entre grans ciutats ens permet ser proveïdors de serveis i processos de valor afegit als productes.
Hem de trobar l’equilibri entre la cultura del No i la necessitat de oferir ocupació a tots aquells que estan patint amb una realitat implacable al quedar-se sense feina ni diners per poder fer càrrec de les seves necessitats més primàries.

No som una societat tant rica com sembla, no tenim tants recursos com volem, però tenim la nostra força de treball, el nostre desig i la nostra constància per poder fer prevaldre la coherència i el sentit comú.

Crisis. What Crisis?

2009-01-03T10:30:00.010+01:00

Taitantos

Taitantos, ya están aquí ya han “llegao”, los taitantos nos rodean y desde hoy nada será igual, todo será diferente, la madurez nos envuelve, nos llena todo espacio o grieta posible. Ya he llegado a la mitad de mi vida, en el ecuador de un no saber donde vamos o de donde venimos, bueno eso según algunos filósofos pero otros colegas suyos ya tienen respuesta. Otros/as* que son más terrenales nos informan que energía somos y en energía nos convertiremos, pero que pena por Dios!

Y olé, entras en el Facebook y un amigo tiene la ocurrencia de recomendar una pelicula sobre cómo vivir la “vellesa”, uhmm ¿Seran señales inequivocas de los Dioses? Sí, estoy seguro que ahora ya todos dejaran de decir oye tu para pasar a aquello de: - oiga señor... ándele que bien nos lo vamos a pasar.

Donde quedo el síndrome ese de Peter Pan, lo tengo que comprar o me lo mandaran por “internes”, si es que estos días no tengo tiempo ni para la crisis, me la apuntaré en la agenda “ Disfrutar de una crisis cómo Dios manda” es decir... Bueno, eso que ya sabéis, que no querréis que os lo explique todo, que esto lo pueden leer hasta los niños.

Ahora llega (con la madurez) el momento de decir, eso que llaman opinar, bueno lo podíamos hacer antes de los taitantos pero... Éramos tan jóvenes ahora ya... Uy! Pero depende de que opines, quizás se molesten ... estará bien, estará mal, lo sabremos hacer bien, o siempre lo hacemos mal, nos atreveremos, no nos atreveremos... Lo cierto es que si opinas luego existes, si existes y opinas quizás alguno que no recordaba que existías, oiga lo que dices, sea como sea en los taitantos y antes de los taitantos has de opinar... que sino luego dicen que no dices “na”, y si lo haces y no les gusta también dirán que no eres bueno, pero... opina bendito opina.

Al llegar a los taitantos, a eso que le llaman la segunda parte de nuestra vida, lo remantan diciendo “recordar migos y amigas mías, que solo hay una segunda y última parte de nuestras vidas, así que vivirla en plenitud” Cómo si lo vivido hasta ahora fuera: !del Día, o del Plus!

Bueno, déjate de rollitos Luisin, y a lo que vamos... Con taitantos o sin taitantos recuerda:
¿Cómo quieres vivir la segunda mitad de tu vida? De ti (nosotros) dependen pero recordar que es la segunda y última mitad de la vida.

* Eso de os/as lo debo hacer para ser menos sexista que sino las de los taitantos y las de menos de taitantos se enfadan.

No hay camino para la paz, la paz es el camino. Mahatma Gandhi1869-1948. Político y pensador indio.

2009-01-02T12:06:00.005+01:00

Digamos NO. No todo vale. ¿Qué culpa han podido tener ellos?

De nuevo la eterna guerra en Gaza nos devuelve a esa cruda realidad que es el uso de la fuerza, la violencia, cómo forma de relación entre las personas, opresores y oprimidos.

Indistintamente, si ha sido o es, autodefensa o ataque, si se podía evitar o no había otro remedio, las imágenes que nos llegan nos hablan de la barbarie de los seres humanos, de el valor que se le da a la vida en nuestra Cultura, y lo poco que puede llegar a valer en otros momentos.

Intereses económicos, políticos, religiosos o personales, que más da, si la moneda con la que pagamos es la muerte, que nos traerá cómo cambio: Odio, dolor, sufrimiento y venganza.

Puede ser que de lejos poco podamos hacer para parar un sin sentido que no logramos llegar a entender, que nos cuesta explicar y no es imposible racionalizar, nuestros esfuerzos los deberemos dedicar a todos aquellos que hay a nuestro alrededor, y des de ese deseo de poder cambiar aquello que ocurra en la distancia, comenzar transformando lo que tenemos más cerca, con la esperanza que ese efecto mariposa un día pueda hacer llegar a todos una nueva forma de ver y entender el mundo, simplemente en PAZ.

08/09 Ayer, Hoy y Mañana

2009-01-01T10:11:00.009+01:00

Un nuevo año ha empezado, aún en el ecuador de estas fechas de locura que se inician en la noche del 24 de diciembre y finalizan el 6 de enero, nos encontramos con un año nuevo, repleto de sueños, deseos y esperanzas.

Dos semanas que sirven para finalizar un año y empezar el otro, dos semanas para la autoevaluación, que tiene cómo resultado un deseo, ser mejor personas, ser mejores padres, hijos, hermanos, amigos, compañeros... etc.

Una enorme utopía individual para cambiar un mundo global, y que sin duda a nuestro pesar, luego con el paso de los días y la vuelta a la agonía de la monotonia1 del día a día nos hace perder en la tinieblas de los recuerdos, esos deseos, esos anhelos y nos reencontramos esperando de nuevo estas dos semanas para poder volver a desear.

Tanto ayer, hoy cómo será mañana tenemos la oportunidad de creernos que somos capaces de perseguir y realizar nuestros sueños, y que el día a día de nuestra vida es fruto de nuestras decisiones, que hemos dejado de sentarnos en el sofá y tener esa sensación compartida de que la vida nos esta pasando por delante y ... ¿ Tan deprisa pasa ?

En nosotros reside ese "poder" para llegar a fin de un nuevo año y desear una vez más los mismos propósitos, o bien sonreír y guiñar un ojo a todos aquellos que nos rodean, pensando Sí, un año más de vida que he saboreado.

1 Esa tan odiada monotonía que nos da incierta seguridad

Visita al Parlament

2008-11-15T10:18:00.008+01:00

Es la primera vez que visito el Parlament, y la verdad que ha sido muy muy interesante.

Hemos sido acompañados por el hemiciclo por Alex Martínez, quien nos ha explicado el funcionamiento de la institución así cómo enseñado todos los espacios.

Era un día muy movido, comparecencia del President, control al Govern, llei d’educació, inicio presupuestos 2009, manifestación de los trabajadores de la Nissan.

Así pues los compañeros del Máster el Liderazgo Político y Social hemos tenido una gran tarde donde poder escuchar y compartir momentos; hemos tenido la gran suerte de ser saludados por numerosos Consellers y parlamentarios; Marina Geli, Montserrat Tura, Quin Nadal, Carmen Figueras, Miquel Iceta y como fin de la visita hemos sido recibidos por el President Montilla, donde nos ha saludado y he podido tener la oportunidad de personalmente charlar con él sobre la visita a la Giralda de l'Arboç (y sus incidentes) del domingo pasado, así cómo pedirle continúen impulsando el Logis Penedès.

Así pues, sin duda una magnifica tarde.

Camino

2008-11-10T00:21:00.004+01:00

Ayer, cómo algunos otros domingos, pude disfrutar de unos momentos de cine. Lo cierto es que no sabía que vería, fui dirigido sin rumbo hacía unas butacas en una sala casi desierta, poca gente para ser una sesión de la tarde, pero allí sentado y haciendo los ruiditos típicos y tópicos con las palomitas pude comenzar a ver la película.

Sin duda impactante, dura, ciertamente cruel, espeluznante, nos hace sentir miedo, no de lo que vemos, sino de lo que somos, energía, energía que se transforma.

Una película, Camino, recomendable, muy recomendable.

He de decir que has de ir abierto de mente a “disfrutarla”, abierto de mente y dispuesto a conectar con esa parte de nuestro alma que nos hace sentir un dolor intangible, pero dolor al fin.

http://www.youtube.com/watch?v=t1DcEsZfcXc

La Pérdida

2008-05-18T20:05:00.004+02:00

Emociones

Hoy de nuevo al abrir y hojear el diario me he vuelto a estremecer, un gran cúmulo de diferentes emociones me han llevado a reconectar con sentimientos personales, y que sin duda, no son únicos.

Recuerdo con frecuencia un estremecimiento similar, cuando un sábado por la mañana haciendo un café y revisando la prensa me tope con la noticia e imágenes de niños que morían de hambre en Argentina, debido a la penuria y la crisis económica que sufría el país en los últimos años. Hoy, esta foto que podría renombra cómo La pérdida, revivo ese instante.

Probablemente la distancia y la inmensidad de información diaria hace que perdamos la capacidad de sorpresa ante situaciones de emergencia, pero los detalles, las imágenes, los rostros han de ser mirados con atención, y en ellos nos descubrimos, aquello que estando dentro de nosotros no emerge en el día a día, donde las prisas, las colas, las cosas para hacer hoy y mañana pueden llegar a dirigir nuestra vida.

Este artículo titulado China evacua a miles de personas por miedo a inundaciones tras el seísmo nos permite informarnos de lo que ocurre a miles de kilómetros de nuestros hogares, pero en el encontramos ese instante fotografiado con maestría, donde es llorada La pérdida de un ser querido, de una hija.

Me quede por unos instante ensimismado frente a la foto, y recorrí sin prisa sus detalles, y pude observar la rabia, el dolor, la desesperación de unos padres frente al cuerpo inanimado de su hija, y si por unos instante nos permitimos el ser egoístas, el ser distantes y ser capaces de empatizar con los sentimientos de los demás, nos descubriremos sufriendo, con un gran vacío que nada podrá volver a llenar, sin duda, de la misma forma.

El amor cómo el dolor, unidos por una desproporcional relación de simetría, hacen que imaginar una situación como la fotografiada nos duela en la distancia, aquellos que somos padres no queremos ni imaginarnos en una situación así, aquellos que no lo son, no podrán, no escaparan a ser hijos y todos hemos de recordar, que aunque crecidos, adultos e independientes, aún con miedo a nuestra pérdida de forma egoísta, también hemos atender en este hoy, a aquellos para los que nosotros mismos podemos convertirnos en su pérdida.

Me gustaría que al mirarnos* en esta foto, recordemos el sentido de nuestra vida, para reconectar todo aquello que por el camino podemos llegar a no atender como importante, y que ya no podríamos recuperar en instantes de emergencia como el sucedido. Ayer, hoy y mañana somos dueños de nuestro destino.

*mirarnos: cómo acto introspecctivo para conectar nuestra forma de hacer en el hoy, con el deseo de lo que deseamos ser para uno mismo y para los demas, en el hoy y en el mañana.

“La Mala Educación” i la plataforma no fem el cim.

2008-02-22T07:17:00.001+01:00

“La mala educación” és una pel·lícula altament recomanable, amb una imatge, una estètica, i uns decorats i una reconstrucció dels anys 60 i 80 realment molt bé aconseguits. El més interessant del moment històric que reflecteix la pel·lícula, és la borratxera de llibertat que vivia España, en oposició a l’obscurantisme i la repressió dels anys 60.

Agafant el fil de la pel·lícula, la Llibertat de la persona en el seu més ampli sentit i el seu títol, La Mala Educació per fer referència a la pregunta, on son el valors en la societat actual ? m’he permès fer una revisió personal dels incidents que van succeir el diumenge 10 de febrer al municipi de Banyeres del Penedès, on una cinquantena de persones, majoritàriament militants i simpatitzants de CiU a Banyeres i sota el paraigües de la plataforma no fem el cim, van escridassar al President del Consell Comarcal durant la seva visita institucional al municipi amb motiu de la festa major petita d’hivern.

El President va ser rebut a la plaça de l’Ajuntament on l’esperaven l’Alcalde i regidors del municipi, també hi havia aquest grup de veïns que van començar a increpar i cridar al President.

Com diu en el seu comunicat la plataforma, van evitar que el President pogués ser rebut a la sala de plens, havent-lo de fer finalment al despatx de l’Alcalde, però s’obliden d’explicar que a dins de l’Ajuntament van començar els primers incidents i discussions entre membres de la “suposada plataforma” i l’Alcalde de Banyeres, que va haver d’impedir als manifestants l’accés a l’Ajuntament.

Com també fan saber en el seu comunicat, els “suposats membres de la plataforma”, van envoltar en tot moment els representant polítics fins a la Casa-Museu Municipal Josep Cañas, van envair l’espai amb males formes, i com ells mateixos reconeixen en els seus comunicats de premsa van impedir la inauguració formal de l’acte.

Mala Educació quan van entrar dins del Museu, quan van tornar haver altercats amb un altre regidor d’ICV i membre actiu de la plataforma no fem el cim. Com pot ser que els “suposats membres de la plataforma” que cridaven i limitaven els drets d’altres persones també escridassaren i menystingueren els representants d’ICV que van fer seva la lluita anti-logis?

No hi ha llibertat ni seny quan no es respecta la feina dels professionals que treballen al Museu, és una llàstima que les coses es confonguin i com sempre la Cultura hagi de pagar els plats trencats, els professionals del Museu van veure com el fruit del seu treball desapareixia sota un grup de persones exaltades que no respectaven ni la feina ni els drets dels altres.

No hi ha seny, quan germans, cosins i nebots dels regidors de CiU, així com militants, simpatitzants i càrrecs de partit de CiU a Banyeres formessin part d’aquest greuge institucional i de limitar la possibilitat de parlar al nostre President Comarcal, tot i així, i per sort, no tots els militants, ni simpatitzants, ni cosins, ni germans, ni nebots del regidors de CiU van secundar i van estar d’acord amb aquesta forma de fer.

Tot degut a que un grup polític com CiU no té coherència al seu discurs, van ser ells qui van iniciar la compra de terrenys de forma obscurantista a finals del anys 90, són ells mateixos que al no tenir cap projecte de futur per la nostra comarca, en lloc de liderar propostes engrescadores es conformen en anar darrera del discurs de “qualsevol plataforma” i són a ells qui els membres de les diferents plataformes els criden l’atenció perquè ara no fan res del que van votar, una actitud hipòcrita en paraules de la mateixa plataforma no fem el cim.

I també s’obliden els membres de la plataforma no fem el cim de dir com va ser la seva borratxera de llibertat aquell dia, on sense embuts, sense respecte treien ampolles de cava del museu per beure-les al carrer, potser se les van regalar part de l’equip de Govern de Banyeres.

Al comunicat de la plataforma no fem el cim als diferents mitjans de comunicació, fan al·lusions explicites i manifesten ple d’orgull d’haver transgredit drets fonamentals, de limitar el Dret d’expressió i d’haver donat una classe de mals modals i de valors com la intolerància, la intransigència i l’abús.

Avui, com ahir i com serà demà, amb coherència i amb tranquil·litat condemno aquest actes d’intolerància i d’incivisme i amb el respecte pels ideals que defensa la plataforma no fem el cim (que no representen la totalitat de pensament de la societat), on acaben els seus drets comencen els meus, a poder pensar i dir de forma diferent, sobre la paraula, sobre el diàleg es va obrir la porta de la llibertat, tant jo, com el president del Consell Comarcal com qualsevol altre persona tenim dret a ser i pensar diferent, a no ser escridassats ni perseguits per aquest motiu.

Mil460

2007-06-22T18:22:00.000+02:00

Demà 23 de juny, revetlla de Sant Joan, i ja farà una setmana de la constitució dels nous Ajuntaments per la legislatura 2007-2011, Governs en majoria, en minoria, Governs municipals sobre pactes entesos i pactes mal entesos i no explicats, tot plegat el 16 de juny es va iniciar un llarg camí, un camí de mil460 dies on els veïns i veïnes del diferents municipis de la nostra comarca, estaran liderats i/o gestionats per responsables públics, que hauran de demostrar que allò que han dit als seus programes, no només son paraules, sinó seran fets.

Mil460 dies que posaran a prova la capacitat de pacte, de diàleg. Un temps per demostrar que la vocació de servei a la ciutadania es mereix tot el respecte, doncs aquests regidors i regidores, prestaran 4 anys de la seva vida per escoltar-se a les persones.

Escoltar i observar la realitat que ens envolta de forma atenta, amb les orelles ben parades i els ulls ben oberts, hem de saber llegir les diverses realitats que es viuen en un mateix municipi, hem d’entendre la demanda de tots aquells que ens parlen, que ens demanen o ens critiquen, fins i tot, hem de ser capaços d’interpretar els silencis. Escoltar, per part del que han de prendre decisions, no ha de ser mai fer el que diuen que has de fer, ni fer allò que demanen els que criden, ni fer per callar els que fan soroll. Escoltar es no perdre un dels principis importants que ens ajuda a viure en societat, escoltar forma part de ser persona.

Tots plegats ara comencem un llarg camí, un camí on es posaran a prova els Projectes comuns en contraposició als interessos personals i puntals. Interessos legítims però reduïts, en alguns casos, a acords contra natura per evitar que aquest o l’altre sigui l’Alcalde, als intercanvis de càrrecs com simple moneda de canvi per fer contents avui uns pocs i tenir gana, uns altres, demà. Hem d’apostar amb mà ferma pels Projectes, hem de tornar a posar en valor allò que és important, el projecte de transformació municipal, de construcció del sentiment comarcal.

Ser regidor o regidora, al Govern o a l’oposició, és una gran responsabilitat i un orgull, a les mans de tots els que tenim aquesta oportunitat de prendre decisions en nom de tots, recau un gran encàrrec, una forma de veure el món, una forma de entre tot allò que ens envolta prendre les millors decisions.

Fa tres dies vaig rebre un mail sobre un llibre, “No renuncies a tus sueños” d’Augusto Cury, i hem donaven a conèixer una frase “"todo lo que es sistematizado cierra las posibilidades del pensamiento y contrae el mundo de las ideas" Que no et "sistematitzin" enlloc, i molt menys en política.”sic.

Ho intentaré.